1.400 caràcters

  Arran de la publicació per primera vegada del llistat dels 3.657 terrassencs i terrassenques víctimes del franquisme, han sortit una sèrie de gent, molts amb 8 cognoms terrassencs de tota la vida, queixant-se que perquè no s’han publicat també “les víctimes dels que van matar els rojos”.  No estan contents de que es recordi qui va ser represaliat per la dictadura per voler llibertat i democràcia, no, només reclamen els que van morir, molts dels quals, per les seves conviccions feixistes. Però realment en 80 anys des de que va acabar la  Guerrac Civil, “les víctimes dels que van matar els rojos" mai s'han recordat ni tampoc mai s'han estudiat en publicacions d'història amb el màxim rigor històric?  Per començar, els vencedors de la guerra, sí les que van recordar: El 6 de maig de 1939 es va fer un homenatge a totes aquelles persones que havien mort lluitant per Franco i les que havien estat assassinades a la rereguarda pels republicans. El primer gran homenatge públi

Arran de l'emergència del coronavirus en algunes ciutats catalanes, l'exèrcit espanyol fa tasques de desinfecció o muntant hospitals de campanya. Són ajuntaments de Comuns i el PSC, que en el seu dia van fer bandera del pacifisme i l'antimilitarisme i ara fan propaganda barata de l'exèrcit: "tota ajuda és bona, vingui, d'on vingui".   S'han venut l'ànima al diable. Quina poca memòria. En els darrers anys l'exèrcit espanyol ha deixat un rastre de milers i milers d'assassinats, i avui en dia, encara hi ha militars franquistes i feixistes. Però la qüestió és una altra. Si hi ha militars fent de personal civil evidència que falten professionals i sobren militars. A Catalunya el voluntariat té una gran vitalitat. Unes 670.000 persones, més gran de 16 anys, fa accions d'aquesta mena, i ara aquesta xifra es pot doblar o triplicar a causa de la solidaritat intrínseca del nostre poble. Amb la força de la gent, no ens calen militars

La greu crisi del coronavirus és l’excusa perfecta per aplicar el que la periodista Naomi Klein, ha titulat com “doctrina del xoc”: quan una crisi provoca terror o desorientació en una societat, apareixen solucions polítiques i econòmiques per tal de solucionar-la, però en realitat són mesures que en una situació normal no s’acceptarien i que serveixen per transformar i imposar un nou ordre tot vulnerant drets polítics, laborals i socials.     A la Xina es controla la població geocalitzant els telèfons mòbils per saber moviments i contacte amb altres persones, amb l’ajut de càmeres de reconeixement facial pels carrers. A l’Estat Espanyol, l’estat d’alarma ha suposat una centralització ministerial vulnerant competències autonòmiques. Les rodes de premsa la fan els militars   amb proclames bel·licistes. La presència de múltiples controls policials, però sobretot de militars armats als carrers representa una militarització de la vida pública que podria ser el precedent de futu