PERQUÈ RÚSSIA HA ATACAT UCRAÏNA?

 PERQUÈ RÚSSIA HA ATACAT UCRAÏNA?

 

Tres punts a tenir present:

 

1) Història conjunta Ucraïna-Rússia

Rússia i Ucraïna estan unides per forts llaços històrics, i en alguns moments han compartit formar part del mateix territori polític.  

Ucraïna al segle XIX no tenia una delimitació fronterera assentada, ja que parts del seu territori se les disputaven Polònia, Rússia i l'Imperi austrohongarès.  

És un país divers i multinacional amb presència de romanesos, hongaresos, tàrtars, armenis, jueus, polonesos, etc i, per descomptat, també russos. 

Els russos a Ucraïna es concentren sobretot a l’est, en el que s’anomena el Donbass, a les regions de Donetsk i Luhansk.

Ucraïna va assolir una breu independència en dos estats, units el 1920. El 1922, però, l'estat torna a ser dividit, aquesta vegada entre Polònia i la Unió Soviètica. La part soviètica va ser una de les repúbliques fundadores d'aquest estat sota el nom de República Socialista Soviètica d'Ucraïna.

Anys trenta del segle XX,  Stalin, en el marc dels plans quinquennals, va provocar una gran crisi de fam entre la població d’Ucraïna, en requisar les seves collites. Ucraïna era una gran plana de blat, el gran rebost de la URSS. El resultat van ser diversos milions de morts i un antisovietisme (i antirus) creixent entre els ucraïnesos.

Els més perjudicats per la fam van ser els ucraïnesos ja que eren majoritàriament camperols. En canvi els russos estaven principalment a la zona industrialitzada, on es va fer la gran inversió estalinista de modernització industrial.

Com a revenja, molts ucraïnesos es van situar al costat dels nazi quan Hitler va envair Ucraïna i van exterminar a milers dels seus compatriotes partidaris de l’URSS. La població va quedar molt ferida i dividida, i això encara no s'ha superat. 

Com que el bolxevisme i la sovietització van sorgir de Rússia, els russos van exercir com a potència colonial i van començar a enviar població a partir de 1945 en successives onades migratòries, a les diferents repúbliques per a la construcció de l'Estat soviètic. Tot i que Ucraïna part de la població russòfona porta segles al territori, l'arribada de més russos a les zones industrials va generar desequilibris demogràfics al territori.  

Amb la desintegració de la URSS, sorgeixen nous estats independents, i es donen llocs processos de canvi polític,  econòmic,  cultural i construcció d'una institucionalitat i nacionalitat. La nova identitat es va crear davant del rus, a qui es considerava gran invasor, fruit de la política de l'imperi soviètic.  

Però el 80% de l'economia ucraïnesa depenia de l'URSS i, amb la desintegració, Ucraïna es va enfonsar econòmicament.

Anys 90: A Ucraïna no hi havia diners per invertir en una modernització industrial que permetés complir les exigències dels mercats globalitzats. En aquest context van aparèixer els primers moviments polítics que reivindicaven una aproximació més gran a la Unió Europea i els Estats Units perquè creien que els obtindrien més rendiments que els vincles que mantenien amb Rússia.  Però això era vist com una amenaça per a la població russa si Ucraïna s'allunyava de Rússia. 

La crisi econòmica va amplificar el sentiment nacionalista. Per una banda, ucraïnesos contra russos: "tot el que ens passa és per culpa de l'antiga URSS i dels russos". Per altra banda, dels russos contra ucraïnesos: "com ara ens governen els ucraïnesos ens va així de malament, jo vull estar amb la meva mare pàtria que és Rússia".  

2004: Eleccions a Ucraïna. Dos grans rivals: partidaris de Víktor Iústxenko, antirrussos, catòlics i nacionalistes ucraïnesos, i per l'altre els partidaris de Víktor Ianukòvitx, russòfons, prorussos i ortodoxos.

Contra tots els pronòstics, guanya el candidat pro-rus Ianukòvitx. El president rus Vladímir Putin va ser el primer líder mundial a reconèixer Ianukòvitx com a president legítim d'Ucraïna, ja que aquest candidat s'havia declarat partidari de la integració amb Rússia.

Milers de persones van prendre els carrers  en protesta pels que ells consideraven un frau electoral. És l’anomenada revolta taronja. Al cap d’un mes el Parlament va ordenar repetir les eleccions, supervisades internacionalment i va guanyar Iústxenko.

2010: Noves eleccions a Ucraïna. Aquesta vegada les guanya Ianukòvitx, i inicia un nou acostament a Rússia.

2014: Davant les constants polítiques pro-russes d’Ianukòvitx, té lloc la revolta de l’EuroMaidan. La revolta es va reprimir amb molta violència i molts morts, però finalment va fer caure el govern del president prorús Ianukòvitx i el va substituir per un executiu prooccidental.

Ucraïna es va trencar. A les zones pro-russes, no es va reconèixer el nou govern. Immediatament, les províncies del Donbass, a l’est del país i de majoria russófona, es van aixecar en armes, amb el suport de Rússia, per independitzar-se d’una govern ucraïnès alineat amb occident i amb la intenció que el país s’integrés a l’OTAN.

A la península de Crimea i Donetsk i Luhansk es van celebrar referèndums no reconeguts per Kíev. A Crimea van votar annexionar-se a Rússia, i va guanyar el sí. A Donetsk i Luhansk van votar independitzar-se d’Ucraïna i també va guanyar el sí. Ucraïna va denunciar la manipulació dels referèndums. Donetsk i Lugansk s'autoproclamen repúbliques independents i Rússia ocupa militarment Crimea.

S’inicia hi ha una guerra al Donbass on Rússia dona suport a la població russa i el govern d’Ucraïna defensa el seu territori.

2015: Signatura del Protocol de Minsk amb la intenció de posar fi a la guerra a les regions de l’0est. Va ser signat per Rússia, Ucraïna i les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk sota els auspicis de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Les aspiracions pacifistes del pacte i l'alto el foc decretat seran violats en repetides ocasions, i la guerra continuarà fins l’actualitat en menor intensitat, provocant uns 14.000 morts.

2017: El Parlament ucraïnès estableix entrar a l’OTAN com a objectiu de política exterior del país. Aquell mateix any entra en vigor l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la UE. L'objectiu és “apropar” Ucraïna a la UE i promoure vincles polítics i econòmics més forts.

2019: Volodímir Zelenski, nét de jueus morts pels nazis, candidat a favor de la UE i l’OTAN, i d’un partit de “centre”, sense una ideologia clara (sense estar dins un eix esquerra-dreta), guanya les eleccions a Ucraïna. Abans de presentar-se a la política, era un conegut còmic que va exercir el paper de president d'Ucraïna en la sèrie de televisió ucraïnesa. No dominava a la perfecció l'idioma ucraïnès perquè en la seva infància es va acostumar a parlar rus. 

Entre 2019 i 2022 creixen les tensions entre Ucraïna i Rússia pel constant acostament d’Ucraïna a la UE i l’OTAN, vist com un desafiament i una amenaça per Rússia.

20/02/2022 Putin, anunciava el reconeixement de la independència de les províncies ucraïneses de Donetsk i Lugansk, i hi ordenava el desplegament de l'exèrcit rus amb la missió de "mantenir la pau". Era el primer país que reconeixia aquestes repúbliques, 7 anys després de la seva “independència”.  Era l’excusa per iniciar la guerra contra Ucraïna.  

24/02/2022: Amb l’argument de desmilitaritzar i desnazificar Ucraïna i "protegir les persones que han estat objecte d'intimidació i genocidi per part del règim de Kíev durant vuit anys al Donbass”, Putin ordena al seu exèrcit ocupar militarment Ucraïna. Inici de la guerra.

 

2) Defensa i imperialisme rus

 Rússia és una planura on per la seva geografia es pot conquerir fàcilment. Només l'hivern és el seu "aliat". La neu i el fred van poder frenar els exèrcits de Carles XII de Suècia, de Napoleó i Hitler, quan la van voler conquerir. En l’àmbit militar, és diu que és impossible de derrotar al “General Hivern” que és com es defineix aquesta estació a Rússia, ja que dura 5 mesos, de novembre al final de març amb baixíssimes temperatures i dificultats causades al transport i la mobilització. Tot i que també cal dir que l’hivern rus no ha estat el factor decisiu que ha detingut els invasors de Rússia al llarg dels segles, però hi ha contribuït.

Per tant, Rússia, ja en el segle XIX amb els tsars i després mitjançant la URSS ha anat conquerint territoris o utilitzant estats satèl·lit, per assolir la màxima expansió territorial, i unes fronteres per garantir, en gran mesura, la seguretat del cor de Rússia.

Per una banda va anar incorporant dins la URSS: Estònia, Letònia, Lituània, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Geòrgia, Azerbaidjan, Kazakhstan. En algun moment de la història es va fer amb territoris de Finlàndia i Polònia. I després de la Segona Guerra Mundial va augmentar aquest “tap” de protecció amb el Pacte de Varsòvia un acord de cooperació militar entre els països comunistes per tal de garantir la seva defensa davant un possible atac occidental, casualment amb països propers a les seves fronteres, i especialment amb Ucraïna, com Polònia, Txecoslovàquia, Romania, Hongria.

Per a la seva defensa i interessos econòmics, Rússia, necessita un control estratègic de sortida al mar, que connecti amb els oceans, especialment per l’oest, ja que pel nord i per l’est, hi ha la dificultat del gel a l’Oceà Àrtic i a la Mar de Bering.

Durant l’existència de la URSS, Rússia tenia sortida, per una banda a la mar Bàltica mitjançant les repúbliques d’Estònia, Letònia, Lituània, però ara només li queda la zona oriental del golf de Finlàndia amb el port de Sant Petersburg i l’enclavament de Kaliningrad, una petita província sota situada entre Polònia i Lituània, a la vora de la mar Bàltica.

Per l’altra banda, per poder arribar a la Mediterrània, ho feia per especialment Crimea, i és per això, que des del 2014 la va ocupar militarment, que a més és una zona que té grans reserves de gas natural.

Com que a Ucraïna, especialment al Donbass i Crimea hi ha molts russos, Putin diu que defensa “el món rus” i alimenta el somni de la Gran Rússia. Una rèplica de l'antiga URSS. Somnis imperialistes. 

Però encara una cosa més greu: Putin ha negat l’existència d’Ucraïna com a nació. I això és una afirmació gravíssima que indica que, a parer seu, Ucraïna no hauria d’existir i Rússia ha d’ocupar-ne el territori.


3) L’amenaça de l’OTAN

Després de la caiguda del Mur de Berlín, l’OTAN es va expandir cap l’Europa Oriental a petició dels països que havien estat al Pacte de Varsòvia. Van “canviar de bàndol”. Són països que van estar governants per règims comunistes titelles de la URSS, i que consideraven Rússia, el culpable de tots els seus mals. Aquests països continuaven tenint por de Moscou i que se sentien més segurs si es entraven dins l’OTAN.

Des de 1999 han anat entrant a l’OTAN República Txeca, Hongria, Polònia, Bulgària, Estònia, Letònia Lituània, Romania, Eslovàquia, Eslovènia, Albània, Croàcia i Montenegro, països que van ser antigues repúbliques de la URSS o del Pacte de Varsòvia.  

La voluntat d’aquests països de sentir-se més segurs origina inseguretat a Rússia. I en això Rússia té raó.

Però també Ucraïna, i qualsevol país, té tot el dret del món quan diu que vol entrar a l’OTAN.

Però l’OTAN en sí no és cap salvació per a ningú. És una amenaça, fruit de l’imperialisme dels Estats Units. És una amenaça global i un greu obstacle per a la pau i la seguretat mundial. Si l’OTAN es va crear per contrarestar l’URSS, com és que encara existeix, si l’URSS ja és història?

L’OTAN ha encobert cops d’estat en molts països i ha donat suport a règims dictatorials.

L’OTAN enlloc d’apostar per la pau, és l’excusa dels EUA per mantenir la seva influència al món en detriment de Rússia i la Xina. El pes de la indústria d’armes dels EUA és molt elevat i en condiciona fortament les seves polítiques expansionistes arreu del món.


I ja per acabar, unes qüestions de les que tothom parla:

Els ucraïnesos són nazis i els russos són comunistes?

Des de certs sectors de l’esquerra s’acusa els ucraïnesos de nazis. Tenen una mica de raó. Ja que per una banda no es poden negar les complicitats amb el feixisme que Ucraïna ha tingut en certs moments de la seva història, com tampoc es pot negar l’existència del batalló Azov, creat per voluntaris d’extrema dreta que van anar a lluitar a Donetsk i que han acabat sent una unitat del mateix exèrcit d’Ucraïna. El mateix govern ha legitimitat aquest batalló. Un govern que l’any 2015 va prohibir els partits comunistes. I un govern que va arribar al poder perquè durant la revolta de Maidan, l’extrema dreta ucraïnesa els hi va donar suport. Per tant, els arguments estan servits.

Però actualment només hi ha 1 diputat d’extrema dreta en el Parlament d’Ucraïna, del partit Svoboda. 1 de 450, que representa el 2% dels vots. A Rússia, el partit d’extrema dreta LDPR té 23 de 450 diputats. 8% vots. I a Espanya, VOX té 52 diputats de 350. 15% vots.

Des de certs sectors de l’esquerra també s’afirma que els defensors de Donetsk i Luhansk són comunistes. Sí, alguns són comunistes, però d’altres són els que s’anomena com a  nacionalbolxevisme o ‘nazbol’, per una banda diuen defensar determinades idees, comunament associats a l'esquerra política, però solen argumentar que el feminisme, l'antiracisme, o el moviment LGTBI, serveixen el sistema capitalista i no respon a les necessitats reals de la classe obrera. Són també ultranacionalistes, reaccionaris i supremacistes. (A Espanya, l’exemple seria el Frente Obrero).

A part de milicians comunistes, i nazbol, a Donetsk i Luhansk, també lluiten neonazis russos i serbis, per tant, trobem nazis a tots dos bàndols.  

A Rússia, el partit d’extrema dreta LDPR està a favor de la guerra i demana l’annexió d’Ucraïna. En canvi, el partit comunista, segon partit més votat a Rússia i primer partit de l’oposició, està en contra de la guerra.

I cal dir també, que a Rússia ja hi ha milers de detinguts per manifestar-se en contra de la guerra.


I Putin?

Vladimir Putin ni és comunista, ni és antifeixista. Ni és cap salvador de res. És un ex-agent del KGB, ultranacionalista rus, homòfob i conservador que no respecta els drets humans, ni els drets de les minories, ni de les nacions. Ha perseguit els seus opositors polítics i periodistes crítics enverinant-los i empresonant-los. Ha perseguit i reprimit el moviment LGTBI, anarquista i antifeixista de Rússia.

I ara ha atacat un país lliure i sobirà. Ha provocat una guerra, que ja veurem quines greus conseqüències pot tenir arreu del món.

I els EUA?

Els Estats Units malgrat els discursos pacifistes, també en són còmplices de la guerra i hi estan interessats, no només perquè seran els principals venedors d’armes, sinó perquè també subministrarà el gas que Europa ja no comprarà a Rússia. Amb les sancions econòmiques cap a Rússia, EUA veurà com Rússia es debilita i tindrà dificultats per consolidar-se com a potència, i alhora, els EUA tindran un camí més lliure per contenir la Xina.


Acabo amb una transcripció lliure d’una cita que corre aquests dies, atribuïda a l’escriptor francès Paul Valéry:

La guerra és un mitjà per enriquir a gent que es coneix, i que no es mata, tot enviant a matar-se a gent pobre que no es coneix.

No a la guerra, no a l'OTAN, stop Rússia. 

Entrades populars d'aquest blog

4 de juliol de 1994

Allò que s’havia d’haver fet i no es va fer...