1.400 caràcters

  PERQUÈ RÚSSIA HA ATACAT UCRAÏNA?   Tres punts a tenir present:   1) Història conjunta Ucraïna-Rússia Rússia i Ucraïna estan unides per forts llaços històrics, i en alguns moments han compartit formar part del mateix territori polític.   Ucraïna al segle XIX no tenia una delimitació fronterera assentada, ja que parts del seu territori se les disputaven Polònia, Rússia i l'Imperi austrohongarès.   És un país divers i multinacional amb presència de romanesos, hongaresos, tàrtars, armenis, jueus, polonesos, etc i, per descomptat, també russos.  Els russos a Ucraïna es concentren sobretot a l’est, en el que s’anomena el Donbass, a les regions de Donetsk i Luhansk. Ucraïna va assolir una breu independència en dos estats, units el 1920. El 1922, però, l'estat torna a ser dividit, aquesta vegada entre Polònia i la Unió Soviètica. La part soviètica va ser una de les repúbliques fundadores d'aquest estat sota el nom de República Socialista Soviètica d'Ucraïna.

  Arran de la publicació per primera vegada del llistat dels 3.657 terrassencs i terrassenques víctimes del franquisme, han sortit una sèrie de gent, molts amb 8 cognoms terrassencs de tota la vida, queixant-se que perquè no s’han publicat també “les víctimes dels que van matar els rojos”.  No estan contents de que es recordi qui va ser represaliat per la dictadura per voler llibertat i democràcia, no, només reclamen els que van morir, molts dels quals, per les seves conviccions feixistes. Però realment en 80 anys des de que va acabar la  Guerrac Civil, “les víctimes dels que van matar els rojos" mai s'han recordat ni tampoc mai s'han estudiat en publicacions d'història amb el màxim rigor històric?  Per començar, els vencedors de la guerra, sí les que van recordar: El 6 de maig de 1939 es va fer un homenatge a totes aquelles persones que havien mort lluitant per Franco i les que havien estat assassinades a la rereguarda pels republicans. El primer gran homenatge públi

Arran de l'emergència del coronavirus en algunes ciutats catalanes, l'exèrcit espanyol fa tasques de desinfecció o muntant hospitals de campanya. Són ajuntaments de Comuns i el PSC, que en el seu dia van fer bandera del pacifisme i l'antimilitarisme i ara fan propaganda barata de l'exèrcit: "tota ajuda és bona, vingui, d'on vingui".   S'han venut l'ànima al diable. Quina poca memòria. En els darrers anys l'exèrcit espanyol ha deixat un rastre de milers i milers d'assassinats, i avui en dia, encara hi ha militars franquistes i feixistes. Però la qüestió és una altra. Si hi ha militars fent de personal civil evidència que falten professionals i sobren militars. A Catalunya el voluntariat té una gran vitalitat. Unes 670.000 persones, més gran de 16 anys, fa accions d'aquesta mena, i ara aquesta xifra es pot doblar o triplicar a causa de la solidaritat intrínseca del nostre poble. Amb la força de la gent, no ens calen militars

La greu crisi del coronavirus és l’excusa perfecta per aplicar el que la periodista Naomi Klein, ha titulat com “doctrina del xoc”: quan una crisi provoca terror o desorientació en una societat, apareixen solucions polítiques i econòmiques per tal de solucionar-la, però en realitat són mesures que en una situació normal no s’acceptarien i que serveixen per transformar i imposar un nou ordre tot vulnerant drets polítics, laborals i socials.     A la Xina es controla la població geocalitzant els telèfons mòbils per saber moviments i contacte amb altres persones, amb l’ajut de càmeres de reconeixement facial pels carrers. A l’Estat Espanyol, l’estat d’alarma ha suposat una centralització ministerial vulnerant competències autonòmiques. Les rodes de premsa la fan els militars   amb proclames bel·licistes. La presència de múltiples controls policials, però sobretot de militars armats als carrers representa una militarització de la vida pública que podria ser el precedent de futu

VOX és un partit racista, homòfob i masclista que s'ha de perseguir policial i judicialment i posar fora de la llei per tal de garantir la supervivència de la democràcia. Cal un compromís i una actitud ferma contra el feixisme. Com? Cal que tots els partits assumeixin la seva responsabilitat per crear una societat plural i respectuosa i que no comparteixin cap espai amb VOX, deixant de naturalitzar la seva presència.   Cal des del món educatiu insistir en els valors de solidaritat, respecte, igualtat entre totes les persones i generes, i mostrar les virtuts d’un poble acollidor i pluricultural. Cal des de les institucions evitar marginació, pobresa i l’exclusió social.   Cal des de les associacions trencar els rumors i tot aquell discurs manipulat que alimenta l’extrema dreta. Cal que el periodisme no faci de l’anècdota la notícia, que denunciï tota violència de VOX, física i verbal, les seves mentides, que no se’ls victimitzi quan se’ls respon al carrer i que no es c

(avui trenco la norma dels 1.400 caràcters, perquè a vegades cal trencar les normes per avançar) L'any 2013 la Generalitat va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) per tal de tenir un òrgan que l'assessorés en el procés de transició nacional de Catalunya. En un any i mig, es van fer 18 informes recopilats en l'anomenat Llibre blanc de la Transició Nacional de Catalunya, com a eina per   identificar els aspectes cabdals per poder esdevenir un Estat propi amb plenes garanties. Durant els mesos previs al referèndum diverses vegades vam escoltar els membres del govern català dir que s'estaven preparant les estructures d'estat: hisenda, poder judicial, ministeri de l'Interior, política monetària, etc... Però tant aquell Llibre blanc com totes les declaracions i posades en escena, després del referèndum, tot plegat va resultar ser foc d'encenalls. La realitat ens ha fet veure que no hi havia res preparat. O com a mínim tampoc h

Jo de petit no volia ser bomber. Ho admeto. Volia ser jugador del Barça. I d’adolescent i jove, tampoc sabia ben bé que volia ser. A vegades volia estudiar ciències polítiques, o filologia o literatura, o història...alguna cosa relacionades amb les lletres, però els bombers, casi ni sabia que existien. Fins que el 4 de juliol de 1994 em va canviar la vida. Per aquella època era un cap de l’Agrupament Escolta Pau Casals. Era dilluns de Festa Major de Terrassa, i estava de ressaca del “Jove tu També Pots”. Al matí em va trucar el meu amic Villena (a casa, no hi havia mòbils) i em va dir que cremava Can Parellada. Vam anar plegats a fer de voluntaris. Sense roba adequada, sense eines, sense formació, només amb la voluntat i res més, una cosa impensable avui en dia. Vaig ajudar als bombers a tibar mànegues. A la tarda vam anar a Olesa de Montserrat, i al vespre, amb altres caps del cau, i el Ramon, vam anar a Navàs a ajudar a la família Casanovas a retirar les bales de palla i a ne